dimecres, 1 de març de 2017

Tenim Wallapop. Això vol dir que seguim igual o pitjor.

Foto extreta del web www.luciamipediatra.com


M'agrada Wallapop. M'agrada el que permet i proposa.

Jo soc de llençar poc i de reciclar molt, però un o dos cops l'any faig neteja i regalo o venc coses útils que no tornaré a fer servir i aplicacions com Wallapop faciliten aquesta opció.

També compro o canvio, trobes coses increïbles i a bon preu i en general constates que la gent és bona gent!!

Però avui una petita venda que he fet m'ha tocat, de fet m'ha tocat la compradora.  

He quedat amb una noia per vendre-li un rotlle de paper d'empaperar que m'havia sobrat d'un brico-atac. Mira, una altra com jo, fent xapussilles per estalviar, he pensat. I sí, tal qual, una com jo però amb 25 anys menys.

Ja havíem quedat que li portava, que viviem a prop i que estant de baixa ja m'anava bé sortir i caminar una mica. Just quan arribava a casa seva ella aparcava, venia de la feina. M'ha cridat des del cotxe: dona amb gos i rotlle de paper a la mà, no podia fallar.

Res, li dono el paper, em dóna els diners i em pregunta com estic, per allò dela baixa. Li ressumeixo que m'han petat els engranatges del cervell per anar tants anys massa depressa a enlloc. I, que maca!, em diu que a la seva sogra li ha passat el mateix. 

En canvi jo penso que ella va camí de passar pel mal trago que la seva sogra i jo compartim. M'explica que vol el paper per arreglar una mica l'entrada, un sabater, que no pot gastar, que té un nen petit, que li han canviat el torn a la feina i que gabirebé no el veu, que li sap greu, que se sent culpable..., i se li han escapat les llàgrimes.

Merda,., no ha canviat res! Tenim Wallapop per viure de manera cool la nostra pobresa però seguim sense veure els fills per poder alimentar-los.  He tornat 25 anys enrere i ho he vist clar. Llavors per comprar de segona mà només tenies els Encants o l'intercanvi amb els amics, però el tema criatures i feina continua igual.

I he recordat quan aparcava els nanos a la guarderia a les 7:30 del matí i no els tornava a veure fins les 8 o 9 de la nit. He recordat les nits, de mal de cap, de peus i de tot, en que si no es volien banyar, tovalloletes humides, si no volien sopar, llet amb galetes, i al final despertar-te al seu llit amb un Mamaaaa, que t'has adormit i no has acabat el conte!!!. He recordat les vegades que no he anat als concerts de final de curs perque els feien a les 12 del matí!, o les disfresses mal acabades que els cosia de matinada per carnestoltes.

I la culpa, la puta culpa. 

Fins que entens que els nanos els veus poc però, va passant el temps i, malgrat tot, ho comprenen tot. Ni t'atreveixes a preguntar-los com els afecta aquesta merda de vida, per si de cas et diuen el contrari i t'enfonsen a la misèria, i vols creure que t'entenen i et disculpen. I t'obligues a no sentir aquesta culpa per sobreviure. 

I llavors et trobes de cop amb 40 i molts anys, que quedes, massa de tant en tant,  amb la teva filla com qui queda amb una vella amiga, per fer una volta i un cafè i parlar de com li va la feina. I amb el teu fill  perquè que t'expliqui com va la Uni. 

Collons, que grans. Tinc la sensació d'haver parit de cop dos adults. Per no dir que jo he passat dels 25 als 50 sense mirar-me al mirall. No cal explicar la sensació quan al final et mires. 

I quan ens despedim, torna la culpa que només dura mig viatge de tren, perque ara ja en sé una mica més de protegir-me.

Veient les llàgrimes de l'Adela, la noia del paper, no he pogut ressistir-me a demanar-li que s'estalviï almenys 15 anys de culpa, que es cuidi, que el seu fill no li tindrà en compte que passi el dia fora, que entendrà perquè ho fa. No sé si l'he convençuda, però abans de posar-me a plorar jo, he fotut el camp.

Després ens hem escrit. Gràcies. Qualsevol cosa ja saps. Trobar gent com tu, com jo....dóna gust. Que ens veiem al Walla.

Sort Adela. 









diumenge, 27 de novembre de 2016

Assemblea i cop d'estat.


Havia fet un munt de vegades la convocatòria. 

Intentar posar d'acord tants parers, tants elements dispersos i tantes xaladures sempre és complicat, i més quan no tens l'autoritat suficient. I ell ja no la tenia. No la suficient. Mai s'hi havia quadrat.

Dos o tres cops l'any els enviava missatges, a veure com respiraven, o si estaven disponibles. Les respostes, quan n'hi havia, eren excuses barates.  

Quan, de tant en tant, hi havia una mica de quòrum, qui no estava disponible era ell, o per manca de temps, o perquè l'únic auditori que tenia a mà per a reunir tanta patuleia estava a vessar de merda, i ja se sap que no està bé rebre així els convidats. També és cert que maleïda la gràcia i la mandra que li feia intentar posar d'acord aquella colla d'anats de l'olla. 

Ahir al matí, tirant a migdia, es va llevar amb la ferma decisió de que havia de fer un cop de cap, un mecagondeu, un cop de puny a la taula o un cop d'estat. El que fos, però que fos ja. 

Per bé o per mal, era el cap de tota aquella colla de galifardeus. No sabia ni per què, ni quan l'havien triat a ell precisament. Tampoc sabia per què no hi havia un secretari que li alleugés la càrrega, si volia ajuda se l'havia de pagar. Justament ara tenia un ajudant en nòmina però res, un fracàs.  

Això de ser cap era  un càrrec entre honorífic i horrorífic que pesava cada dia més. Sabia des de sempre que no hi havia relleu possible, així doncs, o posava ordre entre els seus, o tancava la barraca i a veure com s'espabilava tothom. 

Ni cafè, ni dutxa. Amb els cabells com un niu de cotorres i en pijama, per dir-li d'alguna manera al modelet reciclat que es posava per dormir,  va començar a cridar a tot déu. 

Ultimàtum. O es presentaven tots o ell no jugava més. Cony, que els estava mantenint, suportant, esquivant, intentant que no es descontrolessin des de feia quant? més de 40 anys!

Els primers van tardar pocs minuts a picar la porta, sempre eren els més disposats, de fet, sempre donant pel sac els de Salut i Família. La resta va anar apareixent a comptagotes, també sense esmorzar, despentinats i visiblement emprenyats, amb aquella cara de "A veure quin budell se li ha trencat ara a aquest idiota!"

Havien vingut tots. Si faltava algú, no el recordava i ja li estava bé. Impressionant. Era el moment de la veritat. O ara o mai.

S'empentaven i escridassaven entre ells per agafar lloc. Ningú tenia clar ni què feia allà a aquelles hores ni on s'havia de posar. Ell sí, però també estava cagat de por. Feia dècades que no s'havia enfrontat a tots alhora, i llavors eren molts menys. 

Per un moment va pensar, va, foteu el camp que me'n torno al llit . Però no, "procrastinar " és una paraulota impronunciable i, per primer cop en anys, els tenia a tots allà, esvalotats i acollonits. Acollonir-los era un gran triomf, i un triomf tan volàtil l'havia d'aprofitar. 

Calleu ja collons! No us podeu organitzar sols ni per seure? A veure, col·loqueu-vos per comissions de treball. 

Vosotros, los de Infancia, delante, que os vea bien que hace tiempo que os escaqueais y me da que que sois lo peor. Els de Joventut i Educació darrere d'ells, els de Treball i els de Salut i Família, com que en sou una pila, apreteu-vos, que això està petat, i els de...

Un dels d'Infància va aixecar un dit tímidament. "Disculpa, com és que a nosaltres ens parles en castellà?"

Pues mira oye, yo qué sé, porque nos conocimos en castellano y no me sale hablaros en nada más? alguna objeción?. No, no, vale..." va mig dir el del dit ja arronsat. 

Seguim. L'omplia un poder que no recordava. Els de Relacions exteriors, aquí, ben a prop meu, que heu d'agafar apunts, aneu perdudíssims i m'esteu complicant l'existència. Ah!, i els d'Assumptes de Futur, aneu a relaxar-vos al fons. Esteu convidats a barra lliure de Vàlium per si no podeu deixar de remugar.

Un cop tots arrenglerats, muts, escagarrinats i encuriosits els va etzibar:

A veure nois, els més antics sou tan antics com jo. Els altres heu anat arribant de mica en mica. Entre uns i altres ja som una gentada incontrolable. 

Sou vosaltres els que m'heu triat i us heu instal.lat sota el meu dubtós càrrec de manaire intel·ligent. Podíeu haver triat un altre cap però esteu aquí.  Per tant, si voleu continuar venint per aquí a esplaiar-vos en una seu endreçadeta com la veieu avui ...

Hòstia!, si ha tret les teranyines i tot..., es va sentir per la banda de Salut i Família.

Silenci o us despatxo sense compassió, que molts d'aquest grupet ja no hauríeu de ser aquí. Segueixo, va bramar. 

Mireu, m'heu d'ajudar a mantenir tot això. Jo sol, encara no sé com, he aconseguit que avui hagueu vingut tots i que esteu una estona callats i atents. Si seguiu així, tot anirà bé. Si us torneu a desmanegar, plego la seu. Estem d'acord?, sí?, entesos.
Doncs amb l'autoritat que m'heu concedit per ser els meus paràsits...

Paràsits? Va remugar algú. Sí, paràsits, paparres! I deixeu-me parlar cony.

Per la confiança que confereixen els anys  de convivènvia o el fet d'anar tots despentinats i amb pijama, i sobretot perquè encara no hem esmorzat i sento sorolls de panxa a la sala, EXIGEIXO a partir d'avui,

- Que no feu tant soroll barallant-vos. Cadascú té el seu lloc i no m'agrada que us relacioneu tant. Us atabaleu i m'atabaleu.

- Que recordeu que tots sou importants, però no prou com per mortificar-me, sobretot els més antics, sí, sí, els d'Infància, que sou molt torracollons. Aquí no hi ha plus d'antiguitat, nanos.  

- Que quan us cridi vingueu per comissions de treball i no tots alhora, que em curtcicuiteu.

- Que sigueu independents i feu la vostra pròpia vida. Jo tinc prou feina ARA, en aquest precís moment, com per fer-me càrrec de tots vosaltres. 

- Que recordeu que l'únic responsable dels Assumptes presents, els més urgents, soc jo,  i sense ajudants, costa.

- I per acabar, que esteu avisats i preparats per a dues coses:  la primera, que a partir d'avui us aniré convocant per comissions i amb els deures fets. No em vingueu uns d'aquí i uns d'allà. Repeteixo, per temes, que ens coneixem.

I la segona?, es va sentir per la zona d'Assumptes de Futur.

Encara no t'ha fet efecte el Vàlium? Vols un Gintònic, xato?

La segona és que tinc els drets legals de tot el que sou i feu. Per tant no us estranyi que, a mida que us vagi convocant, sentiu o llegiu alguna coseta sobre vosaltres. 

Fotos no! va dir un dels de Salut i Família. Fotos sí!,  i el que em roti també, que per això esteu aquí. Qui vulgui canviar de cap que marxi ara. Sou meus, desgraciats! sense mi no sou res, i si teniu res a amagar, us foteu, no haver-la cagat.

Apa, aneu tirant, que hi ha gana i feu pena amb aquestes llaganyes. A la sortida teniu un contracte per signar. Que són massa anys junts, tros de trepes. 

Li va costar acabar de fer fora els flipats dels Assumptes de Futur, cuits a pastilles i apilotats uns sobre els altres. 

Finalment, amb la sala buida, sense cap borinot interferint en el seu moment de glòria, i molt ratificat en aquella autoritat que creia perduda, es va saber vencedor. 

Sí!

Va preparar un bany calent. Després mig litre de cafè amb llet, un suc de taronja i tres croissants, tres! Fins i tot va caure un tros de torró de xixona que corria, literalment, per la nevera.

Va trucar al seu psiquiatre : despatxat!

Va obrir el portàtil, va crear un Word. Anomena i desa: "Cervell controlat. Pensaments ordenats. Demà començo a escriure".

I sí, avui s'hi ha posat. 









dimarts, 22 de novembre de 2016

Amb gust de mar. COLLARETS-BUFANDA o SCARF NECKLACE, que fa més cool i amazing


Els que tenim boira al cap l'hem d'escampar o surt per les orelles com el vapor d'una Magefesa. Jo no soc de fer running (de córrer tampoc), ni de pujar muntanyes. A molt estirar de caminar i no tant com li agradaria al meu gos o al meu cul.

Així que quan la vàlvula de l'olla dona voltes a tota llet....o escric o faig coses. Una de les coses que faig és teixir anàrquicament, desconnectant, sense patrons ni comptes. Això últim no ho considero una virtut sinó un defecte. Ja m'agradaria a mi ser capaç de seguir patrons elaborats, però soc un caos, així que com va dir algún maldestre com jo: Fem del defecte virtut.

Aquestes peces tenen ja jun parell d'anys. Reciclant robes, fent ganxet, cosint i sobretot improvisant. Un clàssic és que mentre estic liada entre materials sempre hi ha algú que em pregunta "Què fas?" o "Què serà?. La resposta sol ser "Ni idea, a veure per on surt".

I sempre hi ha un moment en que, l'artefacte que tens entre mans et diu què vol arribar a ser i que vol que l'acabis i si estàs atent...ho entens. És una teoria peregrina, però a mi em  funciona. Si més no és poètica, perquè també hi ha coses que t'acaben atacant els nervis i acaben just quan m'he cansat de veure-les.

Aquests tres especímens van néixer amb la condició que em recordéssin el mar, i que fóssin collarets o mocadors de coll. Ves per on al final han estat les dues coses. I no em canso de mirar-los.

Puntes, ganxet amb una bobina de fil que no recordo de quin magatzem va sortir..., i hores d'improvisar. Ara se'n diu Crochet FreeStyle.

Els dos penjats al taller. Ara ja corren pel món penjats del coll d'algú amb uns gustos com els meus: rarets.


Retalls d'angora , retalls d'altres llanes, ganxet, pedres i aquí menys hores de teixir....que els retalls ja els havia teixit un altre.  És el que té reciclar, que la feina d'un altre no marxa a les escombraries i reneix. 

Un detall de més a prop. Era tan suau com sembla.


Aquest l'he posat amb la foto més grossa que he trobat perquè m'agrada molt. És un Collarasso i vu.ll pensar que qui el porta l'està gaudint tant com vaig gaudir jo abatanant la llana cardada fins a convertir-la en un súper corall de feltre. 

dimarts, 31 de maig de 2016

AnGels - AnHels


Mai no he estat una gran mecanògrafa. De fet, ni gran ni petita..... Sempre he estat un desastre mecanografiant.

Sort que van arribar els ordinadors, Perquè escrivint amb dos dits (dos de cada mà), amb les màquines d'escriure la meva vida de "secre a la força" hagués estat una catàstrofe contínua.

Amb la vella Olivetti de l'avi, els dits se m'enfonsaven entre les tecles o en pitjava tres alhora i les palanques quedaven fetes un nus enclestades a la cinta de tinta, just entre la negra i la vermella. I desfés el nus de varetes abans que arribés l'avi, que era....diguem-ne, estricte. Pero como te has podido manchar los dedos!!!, que se escribe con las teclas!!!. Estrictament catxondo.    





Després van venir les màquines electròniques, un híbrid maligne entre l'Olivetti i l'ordinador. Sort que aquell invent diabòlic va durar poc. Mai no vaig escriure ni tres línies seguides sense accidents del tipus catorze "r" seguides. Una és emfàtica en tot, i acabant les paraules més encara. Aquells engendres eren massa sensibles per a mi. 
I si esguerraves un foli o dos.... tira que te va... que encara no érem tan ecològics, Però si et carregaves dos formularis tricolors autocopiatius...Ojo!! que et perillava el sou. 

Per sort va arribar l'ordinador, que ja li pots fotre al teclat, que allò surt com ha de sortir, i sinó, cursor enrere i llestos. Ni típpex ni hòsties. Endavant, endarrere, talla, còpia... el paradís. 

Bé. Que direu, a què ve tot això? Doncs sí. Un cop fet un repàs als meus traumes mecanogràfics, passem al tema del títol: AnGels versus AnHels.

Com que veieu per on vaig aprofito per cagar-me en qui va permetre que s'implantés el sistema QWERTY a les nostres terres. La B i la V o la N i la M estan de costat, provocant faltes ortogràfiques involuntàries però monumentals en la nostra llengua. Si fos bona mecanògrafa no em passaria, que ja sé que cada lletra té el seu dit, però havíem quedat que no ho soc i que a sobre me la bufa, i a mi em toquen cinc o sis tecles per dit. És un patir. 

Si al QWERTY, li sumes la meva síndrome de dits autònoms, quan accelero, perquè dolenta i tot, escric més ràpid que no penso, doncs pot sortir qualsevol cosa.

I una de les coses que sempre surt, és que quan escric el meu nom, ÀNGELS, sempre surt ANHELS. 

Sí, la G està al costat de la H, gràcies també a lo puto QWERTY.

Una pila d'anys convivint amb aquest error sumats a una altra pila de posts de pseudo autoajuda a Facebook i derivats, m'han portat a preguntar-me si no serà el subconscient que pica a la porta.

Que fort no?

I si resulta que el meu nom té trampa? I si resulta que no me'l van posar en honor a una Mare de Deu encantadora envoltada d'angelets bufadors sino per fer-me pensar?  A veure si serà que la causa de la meva insatisfacció vital és que anhelo de tot i constantment perquè m'han posat un nom equivocat?  

A que em poso tonta i ho teoritzo en un pim pam?

Atenta la companyia:




Els anhels em van acompanyar durant la infantesa com una mena de fantasmes bons que, si pensava molt en ells, podien arribar.

Descric quin tipus d'anhels tenia la senyora i entendreu amb mi per què, passat el temps, la major part s'han esvait, com un pet a camp obert.

Anhelava no fer-me gran, no arrugar-me com una pansa i no queixar-me mai de cada tendó, os, o múscul.

Anhelava no deixar la dentadura en un got d'aigua en anar al llit.

Anhelava pintar i viure de pintar, escriure i viure d'escriure, viatjar i viure viatjant en una furgoneta groga.

Anhelava saber cantar i ballar i entendre les mates i la física i la química. D'això últim la culpa, la profe. Ho juro. 

Anhelava llegir fins caure morta i que res em fes deixar un bon llibre.

Anhelava parlar mil idiomes i entendre tothom.

Anhelava crear com fós: parint, cuinant, parlant, cosint, posant rajoles o fent bufandes.

Anhelava que no hi hagués cap guerra, cap mort de fam, cap esclau, cap hipòcrita ni cap puta que no ho volgués ser.

Anhelava no estar lligada a res ni a ningú per obligació.

Anhelava......

Anhelava tantes coses que el meu cervell més primitiu es va passar anys enviant una ordre errònia als dits i com ja us he explicat, en comptes del meu nom, Àngels, escrivien Anhels.

Estar clar que el padrí, que a saber qui era, perquè mai me'l van presentar,  no li va donar propina al capellà i encara sort que no em va caure Dolors.

Però i Miracle?, no podia haver estat MIRACLE?????? i no això????








L'Esquivat i la Incauta

El idiota es feliz mientras que el filósofo se vuelve loco


"El Idiota es feliz mientras el Filósofo se vuelve loco"
Imatge publicada per Ferran00Cantallops a www.memedroid.com


L’ Esquivat i la Incauta

Res torna a les persones més comunicadores que el fet que els falti un bull o que ben rebullides, se’ls hagi destesat alguna corda per desgast de la vida. Aquest segon és el cas del nostre Esquivat.

Sol al tren i al seu món, està envoltat de cansats i avorrits que tornen de treballar rumiant què dimoni soparan o coses pitjors.

Els cansats i avorrits llegeixen,  fan que dormen, com jo, o s’aïllen darrera els seus auriculars. Els deus ens guardessin que algú ens demanés el seient o provés d’encetar una conversa, acabades com tenim les neurones.

L’ Esquivat ens busca amb la mirada un a un, i nosaltres fem el possible per no trobar-nos amb la seva. A estones li és ben igual i parla amb ell mateix.

Una senyora seu al seu costat,  la nostra Incauta,  i la morbositat de tots desperta de cop. Les pàgines dels llibres no corren, el volum dels mòbils baixa emparat pels auriculars i els adormits parem l’orella. “No m’ha tocat a mi, però això no m’ho perdo”, pensem tots. Quina colla de desgraciats. Bé, potser no tots, però jo m’hi sento.

L’ Esquivat arrossega uns 70 anys atropellats. Se’l nota cascat de cos i de ment. Segur que alguna causa injusta l’ha fet baixar de la roda dels assenyats.

La Incauta somriu com pot, fent veure que atén els centenars de paraules que li plouen de cop i respon a cada frase de l’ Esquivat amb uns “Oh”, “Ves”, “És clar”, “I tant”… tan poc coherents com desmenjats.

I tanmateix, a cada fragment sorprenent i brillant d’història que deixa anar el nostre Esquivat, vaig descobrint un filòsof, un políglota capaç de distingir accents de l’alemany, el rus o l’ucraïnès, segons la zona, i que ens llença un discurs en Esperanto!!!, un  savi ple de viatges i experiències impossibles d’inventar. A poc que escoltis amb atenció, això es nota. Parla d’art, de geopolítica, de música..., i es veu que en sap.

Definitivament, l’ Esquivat posseeix una intel·ligència i una cultura brutals. Disperses, però brutals.

La Incauta, atordida baixa del tren una parada abans. Ho sé, la conec.

I jo, fascinada, estic temptada de dirigir-me al filòsof però són les 9 passades de la nit, estic cansada i torno a la mesquinesa de la por a una conversa difícil de mantenir. 

Tots, jo també, el tornem a esquivar i calculem per quina porta del vagó sortirà per no coincidir amb ell.


Un cop a casa sento vergonya. Vergonya de personeta assenyada i mediocre. 

divendres, 11 de desembre de 2015

CARTA AL TIET RAMÓN i a qui ho vulgui llegir.


És al.luflipant, com diria el meu company, l'ínclit dibuixant i monologuista en privat, en Xavier Piñas, que la Diada tingui, per part dels no independentistes, la consideració de festa tipus Club Super 3, super cuki i que mai ha estat reïvindicativa..... que els ho preguntin als que anàven a les primeres. Quina barra! Eh Ramon?? a Sant Boi??

Més o menys passa el mateix amb les successives performances gegants que hem anat fent convocats per Assemblea Òmniun, AMI... Fins i tot els que hi anem convençuts de vegades defallim. Mira que tenim la molla fluixa els catalans del s.XXI, si ens veiéssin els del s.XVII, ens fotien un cop de trabuc. 


Tot això m'ha fet pensar com va ser que em vaig començar a interessar més pel Telediario que per la Heidi. Rareta, sí. 

No us he presentat en Ramon: el tiet Ramon, és un cosí moooolt llunyà que em feia de tiet eventual quan ja vivia a Barcelona amb els avis, tan de dretes -ell d'obra i ella per obediència conjugal i omissió-.  

En Ramon era i és un personatge peculiar, grandot, rialler, fotògraf de naixement sempre amb una càmera enorme al coll, el pare mort a la guerra i la mare una dona valenta que el va tirar endavant, estudiant, treballant i fent miracles. 

Doncs Ramon, saps que tu tens, en bona part, la culpa dels inicis de la meva consciència política??? Sí.


3.- Recordo els trajectes en cotxe, amb la teva dona i les nenes, a la vostra casa del Montseny.  Posaves els cassettes de la Trinca a tota llet i vinga a riure!!!!.  I deies cridant com un crio, "mira!!! mira!! !, calleu!!! escolteu què diuen ara!!! ha haa haaa!!!. Totes aquelles lletres em van fer començar a pensar. També em va fer pensar el fet que, ostres!!! hi havia gent que tenia dues cases!!!. Inaudit. Però això és un altre tema. 

2.- Encara que hi ha una anècdota anterior que per a mi va ser decisiva per preguntar-me què passava fora i dins de casa??? Jo vaig arribar a Barcelona el Novembre del 74 i el novembre de 75, tenia 8 anys, va morir en Franco, Paca la Culona el Claudillo o com li vulgueu dir.

Aquell dia, a casa, l'avi estava molt seriós, no recordo si va plorar però sí sé que només es sentia la música militar de la ràdio, i si havíem de dir alguna cosa, havia de ser fluixet. 


Vaig començar a fer preguntes: que per què demà tampoc anem anem a cole, que per què havíem d'estar tristos si la mare deia que aquest Franco era un cabrón...., no sé si als 8 anys parlava així, però segur que la meva mare sí. Estava a punt de caure'm un calvot llargament retingut. 


Llavors, l'àvia, que era molt llesta, em va enviar enviar a ca la Mariantònia, la veïna del principal segona i allà ni ploraven ni escoltàven la ràdio.... allà estaven menjant xocolata amb nata i melindros, obrint xampany (llavors es deia així) i cantant l'Estaca. Vaig pensar en la mare, que s'ho hauria passat teta a la festa del principal segona i la vaig trobar a faltar. En tornar a casa, cap més pregunta,  i a dormir. Ho havia entés tot de cop. 


1.- Calla!!! que encara hi ha un episodi anterior que també em va fer ballar el cap. M'estic passant la cronologia pel forro, però la vida és així, i el cap és aixà. Quan acabi posaré números per aclarir.


Un any abans de marxar de Madrid, al piset de lloguer on vivíem amb la mare. Al menjador una taula rodona de fòrmica, tres cadires, perquè erem tres culs, una gran caixa de cartró plena de joguines i LA TELE!!  ohhh la tele!, no tothom en tenia, la mare no gastava en luxes, però la tele i el "filetes con patatas" eren sagrats. Jo tenia 6 anys i el tete 3. Un matí em desperto, quin fret!!! no recordo si anava a cole, suposo que sí però tot era irregular llavors. El tete i el abuelo que ens havíem portat del poble, dormint. La mare, que treballava de nit també. 


Poso la tele i en blanc i negre (gràcies) veig gent ensangonada que crida, tothom preocupat, senyors molt seriosos, un forat molt gran a un carrer i un cotxe enfilat a un terrat. Amb 6 anys ja veus que no és una peli i que passa alguna cosa grossa. Aviso la mare i em diu....cinco minutitos más.....! La torno a avisar i el mateix... la torno a avisar... i mecagoenlalecheperoquecoñopasa!. Li explico, es posa amb mi davant de la tele i amb una displicència admirable diu: menudo salto ha pegao el hijoputa!

Esmorzem i ....cinco minutitos más... . Me'n vaig anar a dormir amb ella. Estupefacta.

Ja veus, Ramon, tu entres a col·laborar en la fase 3, de l'inici de la formació de la meva consciència política. A la fase 2 entren els veïns amb l'inestimable col·laboració de l'àvia i a la fase 1, com ha de ser, la mare, que amb el temps esdevindria la meva filòsofa autodidacta preferida. 

Gràcies!!!!! per això i per les mil fotos que em vas fer.



: